Exposició permanent a la Mongia: En Quico i els cap-grossos
En nan Quico del Montseny i els cap-grossos Pere i Joan estan exposats permanentment a la Mongia de Vilamajor.
Els visitants de la Mongia, especialment la canalla però no només ella, podran veure d'aprop aquests personatges del folklore català que només acostumem a veure'ls ballar per la Festa Major. Amb el permís de l'informador del centre, podrem tocar-los i, fins i tot, posar-nos-els! Una experiència única!
Els cap-grossos Pere i Joan representen els reis Pere III el Cerimoniós i Joan I el Caçador, comtes de Barcelona, reis d'Aragó i Senyors del castell de Vilamajor que van atorgar al nostre municipi els títols de "Carrer i Braç de la Ciutat de Barcelona".
En Quico, el rodamón del Montseny. La colla gegantera va demanar a la família d’en Francesc Ribas Planas poder fer una figura per a la colla que immortalitzés a en Quico, un personatge molt estimat tant a Sant Pere de Vilamajor com a tot el massís del Montseny.
En Francesc Ribas Planas, conegut com a en Quico del Montseny, era fill de Gaspar Ribas Soldavila i de Maria Planas Colomé. Va néixer a la masia de ca l’Estadà, al municipi del Montseny, el dia 13 de febrer de 1905. Era fill d’una família de masovers que tenia un sistema de vida de subsistència i, al llarg dels anys, van anar canviant de masoveria. Després de ca l’Estadà anaren a les Vernedes, can Real i can Maginer.
En Quico, tenia una forma de parlar que costava d’entendre, i feia de rodamón per la muntanya. Des de la mort de la seva germana Dolors, va agafar pànic a tot allò que tingués a veure amb la mort. Mala gent, quan el volia fer enfadar cantaven simulant en so de les campanes: “Nin, nan, nin, nan, Quico mort”. Però a la gran majoria dels veïns se l’estimaven i el deixaven dormir a casa seva quan visitava el poble per la festa major. No volia dormir als llits sinó en els escons de les cases velles. L’endemà matí, a primera hora ja havia marxat.
Li agradava molt el color vermell i es ruboritzava quan veia una noia jove. La seva fama es va estendre per tota la muntanya i, per les festes majors, ja se l’esperava. Anava amunt i avall del massís caminant ajudat pel seu bastó. Quan visitava una casa, li oferien menjar, dormir, li regalaven alguna peça de roba o calçat o, també, li rentaven la roba bruta i, passats uns dies, la passava a recollir.
El 22 de maig de 1990 el campanar va sonar aquelles paraules tan temudes per ell. “Nin, nan, nin, nan, en Quico ha mort”.
Quin cost té:
Gratuït
Darrera actualització: 27.01.2021 | 13:58