Sobreexplotació d'aqüífers

Quan l'aigua deixa de brollar

Avui caminem seguint el traç silenciós de la riera de Vilamajor, que durant segles ha estat el fil d’aigua que ha donat vida a aquest paisatge. Però si ens hi fixem, la seva veu s’ha apagat. L’aigua, que abans serpentejava 
lliurement entre els còdols, ha desaparegut en molts trams. Fonts que durant generacions calmaven la set dels caminants ara són només cicatrius a la roca. Pous abandonats i mines cegades ens parlen d’un passat en què l’aigua semblava inesgotable… però no ho era. Què ha passat?

A prop d’aquí, a la finca de la Roureda, als anys 30, es va dur a terme un dels projectes d’extracció d’aigua més ambiciosos de l’Estat. L’aqüífer de la Roureda amagava sota terra un recurs immens que va ser explotat 
mitjançant 43 pous interconnectats per una xarxa de mines subterrànies, 
la més extensa construïda fins aleshores. Aquest sistema permetia capturar i canalitzar grans quantitats d’aigua subterrània per embotellar-la sota la marca Agua de Mesa “M”. Durant anys, aquest aqüífer va sostenir un negoci pròsper, mentre la terra cedia el seu bé més preuat.

Però l’extracció massiva va tenir conseqüències. Com totes les aigües de Vilamajor, l’aqüífer es va esgotar. A mesura que la natura mostrava signes de fatiga, la font d’aigua que mantenia viva l’empresa es va assecar. Sense aigua, el negoci va desaparèixer.

Aquesta no és només una història del passat. La manca de pluges, la sobreexplotació i el creixement descontrolat de la vegetació estan duent la riera al límit. Els milions de noves arrels que han crescut en els darrers anys es nodreixen de les reserves d’aigua subterrània, mentre pous i mines segueixen extreient un recurs que cada cop és més escàs.

Les rieres eixutes i les fonts mortes ens parlen d’un futur incert. Però encara som a temps d’escoltar-les. L’aigua no és inesgotable, però pot tornar si la cuidem, si respectem el seu cicle i si aprenem de la història. A cada gota que preservem, a cada brollador que recuperem, donem una nova oportunitat a aquest paisatge perquè torni a ser viu.

Encara hi som a temps. Escoltem la riera i ajudem-la a recuperar la seva veu.

 

___

CASTELLANO. Cuando el agua deja de brotar

Hoy caminamos siguiendo el rastro silencioso de la Riera de Vilamajor, que durante siglos ha sido el hilo de agua que ha dado vida a este paisaje. Pero si nos fijamos bien, su voz se ha apagado. El agua, que antes serpenteaba libremente entre los guijarros, ha desaparecido en muchos tramos. Fuentes que durante generaciones calmaron la sed de los caminantes son ahora solo cicatrices en la roca. Pozos abandonados y minas cegadas nos hablan de un pasado en el que el agua parecía inagotable… pero no lo era. ¿Qué ha ocurrido?

Cerca de aquí, en la finca de La Roureda, en los años 30, se llevó a cabo uno de los proyectos de extracción de agua más ambiciosos del Estado. El acuífero de La Roureda escondía bajo tierra un recurso inmenso que fue explotado mediante 43 pozos interconectados por una red de minas subterráneas, la más extensa construida hasta entonces. Este sistema permitía captar y canalizar grandes cantidades de agua subterránea para embotellarla bajo la marca Agua de Mesa “M”. Durante años, este acuífero sostuvo un negocio próspero, mientras la tierra cedía su bien más preciado.

Pero la extracción masiva tuvo consecuencias. Como todas las aguas de Vilamajor, el acuífero se agotó. A medida que la naturaleza mostraba signos de fatiga, la fuente de agua que mantenía viva la empresa se secó. Sin agua, el negocio desapareció.

Esta no es solo una historia del pasado. La falta de lluvias, la sobreexplotación y el crecimiento descontrolado de la vegetación están llevando la riera al límite. Los millones de nuevas raíces que han crecido en los últimos años se alimentan de las reservas de agua subterránea, mientras pozos y minas siguen extrayendo un recurso cada vez más escaso.

Las rieras secas y las fuentes muertas nos hablan de un futuro incierto. Pero todavía estamos a tiempo de escucharlas. El agua no es inagotable, pero puede regresar si la cuidamos, si respetamos su ciclo y si aprendemos de la historia. Con cada gota que preservamos, con cada manantial que recuperamos, damos una nueva oportunidad a este paisaje para volver a estar vivo.

Aún estamos a tiempo. Escuchemos la riera y ayudémosla a recuperar su voz.

 

___

FRANÇAIS. Quand l’eau cesse de jaillir

Aujourd’hui, nous marchons en suivant la trace silencieuse de la Riera de Vilamajor, ce fil d’eau qui, pendant des siècles, a donné vie à ce paysage. Mais si nous y prêtons attention, sa voix s’est éteinte. L’eau, qui autrefois serpentait librement entre les galets, a disparu sur de nombreux tronçons. Des sources qui, pendant des générations, étanchaient la soif des voyageurs ne sont plus que des cicatrices sur la roche. Des puits abandonnés et des mines obstruées nous rappellent un passé où l’eau semblait inépuisable… mais elle ne l’était pas. Que s’est-il passé ?

Non loin d’ici, sur le domaine de La Roureda, dans les années 1930, fut réalisé l’un des projets d’extraction d’eau les plus ambitieux de l’État. L’aquifère de La Roureda cachait sous terre une ressource immense, exploitée grâce à 43 puits interconnectés par un réseau de galeries souterraines, le plus vaste construit jusqu’alors. Ce système permettait de capter et de canaliser de grandes quantités d’eau souterraine pour l’embouteiller sous la marque Agua de Mesa “M”. Pendant des années, cet aquifère a soutenu une entreprise florissante, tandis que la terre cédait son bien le plus précieux.

Mais l’extraction massive a eu des conséquences. Comme toutes les eaux de Vilamajor, l’aquifère s’est épuisé. À mesure que la nature montrait des signes de fatigue, la source d’eau qui faisait vivre l’entreprise s’est asséchée. Sans eau, l’activité a cessé d’exister.

Cette histoire n’appartient pas qu’au passé. Le manque de pluie, la surexploitation et la croissance incontrôlée de la végétation poussent aujourd’hui la riera à ses limites. Des millions de nouvelles racines, apparues ces dernières années, puisent dans les réserves d’eau souterraine, tandis que les puits et les mines continuent d’extraire une ressource de plus en plus rare.

Les rivières asséchées et les sources taries nous parlent d’un avenir incertain. Mais il est encore temps de les écouter. L’eau n’est pas inépuisable, mais elle peut revenir si nous en prenons soin, si nous respectons son cycle et si nous apprenons de l’histoire. Chaque goutte préservée, chaque source restaurée offre une nouvelle chance à ce paysage de retrouver la vie.

Il est encore temps. Écoutons la riera et aidons-la à retrouver sa voix.

 

___

ENGLISH. When the Water Stops Flowing

Today, we walk along the silent path of the Riera de Vilamajor, a stream that for centuries has been the lifeline of this landscape. But if we listen closely, its voice has faded. The water that once meandered freely among the pebbles has disappeared in many sections. Springs that for generations quenched the thirst of travelers are now nothing more than scars on the rock. Abandoned wells and sealed-off mines remind us of a past when water seemed inexhaustible… but it was not. What happened?

Not far from here, on the La Roureda estate, one of the most ambitious water extraction projects in the country was carried out in the 1930s. The La Roureda aquifer held an immense underground resource that was exploited through 43 interconnected wells linked by a vast network of underground tunnels—the most extensive system built at the time. This setup allowed large amounts of groundwater to be captured and channeled for bottling under the brand name Agua de Mesa “M”. For years, this aquifer sustained a thriving business while the land surrendered its most precious treasure.

But massive extraction had consequences. Like all of Vilamajor’s water sources, the aquifer ran dry. As nature showed signs of exhaustion, the water source that had kept the company alive dried up. Without water, the business disappeared.

This is not just a story from the past. The lack of rain, overexploitation, and the uncontrolled growth of vegetation are pushing the riera to its limits. Millions of new roots, which have spread over the past few years, feed on underground water reserves, while wells and mines continue to extract a resource that is becoming increasingly scarce.

Dry riverbeds and lifeless springs speak of an uncertain future. But there is still time to listen. Water is not limitless, but it can return if we care for it, respect its cycle, and learn from history. With every drop we preserve, with every spring we restore, we give this landscape a new chance to live again.

There is still time. Let’s listen to the riera and help it recover its voice.