Durant segles, el Molí de Baix, també conegut com a Molí de Can Derrocada o Molí del Samon, va ser molt més que un edifici al costat de la riera de Vilamajor. Era el lloc on l’esforç dels pagesos es transformava en vida. Cada sac de gra representava mesos de treball dur i una lluita constant contra la por: una mala collita podia significar la fam.
Només uns pocs pagesos, com els Derrocada, tenien el privilegi reial de construir un molí, gaudint d’un monopoli que els donava poder. Els altres, obligats a portar-hi la collita, ho feien amb respecte i recel. Els moliners eren figures clau dins la comunitat, però també envoltades de sospites: es deia que es quedaven una part de la farina.
El molí funcionava gràcies a l’enginy humà: una resclosa desviava l’aigua de la riera cap al rec de La Força, que omplia una bassa. Quan s’obria la comporta, l’aigua feia girar la roda i posava en moviment les moles de pedra dins del molí. Després, l’aigua tornava a la riera, simbolitzant un equilibri entre l’home i la natura. A més, el molí era un lloc de trobada. Mentre esperaven que es molgués el gra, els pagesos compartien històries i preocupacions, creant vincles enmig del soroll constant de les moles i el fluir de l’aigua.
A principis del segle XX, el molí va emmudir. Les moles van deixar de girar i el so de l’aigua que alimentava la roda es va apagar. Poc després, la riera va perdre cabal i el silenci es va apoderar també del seu curs. Aquest silenci, al principi estrany, es va convertir en un record melancòlic d’un món que canviava.
Avui, les pedres del Molí de Baix i el recorregut del rec de La Força recorden un temps on en aquest punt de trobada, el treball, l’enginy i les relacions humanes formaven part de la vida quotidiana de Sant Pere de Vilamajor. Avui també, la riera, amb el nou passeig fluvial, ha rebut nous visitants que passegen amunt i avall. El silenci que un dia es va imposar, ara es trenca amb el so de les converses, les passes i el murmuri de l’espai recuperat. La riera torna a ser un punt de trobada.
___
Durante siglos, el Molí de Baix, también conocido como Molí de Can Derrocada o Molí del Samon, fue mucho más que un edificio junto a la Riera de Vilamajor. Era el lugar donde el esfuerzo de los campesinos se transformaba en vida. Cada saco de grano representaba meses de arduo trabajo y una lucha constante contra el miedo: una mala cosecha podía significar el hambre.
Solo unos pocos campesinos, como los Derrocada, tenían el privilegio real de construir un molino, disfrutando de un monopolio que les otorgaba poder. Los demás, obligados a llevar allí su cosecha, lo hacían con respeto y recelo. Los molineros eran figuras clave dentro de la comunidad, pero también rodeadas de sospechas: se decía que se quedaban con una parte de la harina.
El molino funcionaba gracias al ingenio humano: una presa desviaba el agua de la riera hacia la Acequia de La Força, que llenaba un embalse. Cuando se abría la compuerta, el agua hacía girar la rueda y ponía en movimiento las muelas de piedra dentro del molino. Después, el agua regresaba a la riera, simbolizando un equilibrio entre el hombre y la naturaleza. Además, el molino era un lugar de encuentro. Mientras esperaban a que se moliera el grano, los campesinos compartían historias y preocupaciones, creando lazos en medio del ruido constante de las muelas y el fluir del agua.
A principios del siglo XX, el molino enmudeció. Las muelas dejaron de girar y el sonido del agua que alimentaba la rueda se apagó. Poco después, la riera perdió caudal y el silencio se apoderó también de su curso. Ese silencio, extraño al principio, se convirtió en un recuerdo melancólico de un mundo que cambiaba.
Hoy, las piedras del Molí de Baix y el recorrido del canal de La Força recuerdan un tiempo en el que, en este punto de encuentro, el trabajo, el ingenio y las relaciones humanas formaban parte de la vida cotidiana de Sant Pere de Vilamajor. Hoy también, la riera, con el nuevo paseo fluvial, ha recibido nuevos visitantes que pasean arriba y abajo. El silencio que un día se impuso, ahora se rompe con el sonido de las conversaciones, los pasos y el murmullo del espacio recuperado. La riera vuelve a ser un punto de encuentro.
Pendant des siècles, le Molí de Baix, aussi connu sous le nom de Molí de Can Derrocada ou Molí del Samon, fut bien plus qu’un simple bâtiment au bord de la Riera de Vilamajor. C’était l’endroit où l’effort des paysans se transformait en vie. Chaque sac de grain représentait des mois de dur labeur et une lutte constante contre la peur : une mauvaise récolte pouvait signifier la famine.
Seuls quelques paysans, comme les Derrocada, avaient le privilège royal de construire un moulin, bénéficiant ainsi d’un monopole qui leur conférait du pouvoir. Les autres, obligés d’y apporter leur récolte, le faisaient avec respect et méfiance. Les meuniers étaient des figures essentielles dans la communauté, mais aussi entourées de soupçons : on disait qu’ils gardaient une partie de la farine pour eux.
Le moulin fonctionnait grâce à l’ingéniosité humaine : un barrage détournait l’eau de la riera vers le Canal de La Força, qui remplissait un bassin. Lorsqu’on ouvrait la vanne, l’eau faisait tourner la roue et mettait en mouvement les meules de pierre à l’intérieur du moulin. Ensuite, l’eau retournait à la riera, symbolisant un équilibre entre l’homme et la nature. De plus, le moulin était un lieu de rencontre. Pendant qu’ils attendaient que leur grain soit moulu, les paysans échangeaient des histoires et des préoccupations, tissant des liens au milieu du bruit incessant des meules et du flux de l’eau.
Au début du XXe siècle, le moulin s’est tu. Les meules ont cessé de tourner et le bruit de l’eau alimentant la roue s’est éteint. Peu après, la riera a perdu de son débit, et le silence s’est aussi emparé de son cours. Ce silence, étrange au début, est devenu un souvenir mélancolique d’un monde en mutation.
Aujourd’hui, les pierres du Molí de Baix et le parcours du canal de La Força rappellent une époque où, en ce point de rencontre, le travail, l’ingéniosité et les relations humaines faisaient partie de la vie quotidienne de Sant Pere de Vilamajor. Aujourd’hui aussi, la rivière, avec la nouvelle promenade fluviale, accueille de nouveaux visiteurs qui se promènent de haut en bas. Le silence qui s’était autrefois imposé est désormais brisé par le son des conversations, des pas et le murmure de l’espace retrouvé. La rivière redevient un point de rencontre.
____
For centuries, the Molí de Baix, also known as Molí de Can Derrocada or Molí del Samon, was much more than just a building by the Riera de Vilamajor. It was the place where the farmers' hard work was transformed into life. Every sack of grain represented months of labor and a constant struggle against fear: a bad harvest could mean hunger.
Only a few farmers, like the Derrocada family, had the royal privilege of building a mill, enjoying a monopoly that gave them power. The others, forced to bring their harvest there, did so with both respect and suspicion. Millers were key figures in the community, but they were also surrounded by mistrust—people whispered that they kept a portion of the flour for themselves.
The mill operated thanks to human ingenuity: a dam diverted water from the Riera into the La Força irrigation canal, filling a reservoir. When the sluice gate was opened, the water turned the wheel, setting the stone grinding wheels inside the mill into motion. Then, the water returned to the stream, symbolizing a balance between man and nature. Additionally, the mill was a gathering place. While waiting for their grain to be milled, farmers shared stories and concerns, building relationships amid the constant sound of grinding stones and flowing water.
At the beginning of the 20th century, the mill fell silent. The grinding wheels stopped turning, and the sound of the water feeding the wheel disappeared. Soon after, the stream lost its flow, and silence took hold of its course as well. At first, this silence felt strange, but over time, it became a melancholic reminder of a changing world.
Today, the stones of Molí de Baix and the course of the La Força canal recall a time when, at this meeting point, work, ingenuity, and human relationships were part of everyday life in Sant Pere de Vilamajor. Today, too, the stream, with the new riverside promenade, welcomes new visitors who stroll up and down. The silence that once took over is now broken by the sound of conversations, footsteps, and the murmur of the restored space. The stream is once again a gathering place.