Aigües ferruginoses

L’aigua de la riera de Vilamajor porta la memòria de la muntanya. Des del sot del Cortès fins als vessants del Samon, Sant Elies i el serrat d’en Borrell, travessa terres riques en ferro, arrossegant amb ella un rastre mineral que ha deixat empremta al llarg dels segles.

Als segles XVIII i XIX, aquesta riquesa subterrània va atreure miners a la recerca de ferro, coure i, fins i tot, or. Excavant la muntanya, van descobrir vetes prometedores, però cap prou rendible per sostenir una explotació minera. Tot i això, aquells treballs van despertar altres tresors: fonts d’aigua ferruginosa que brollaven amb tanta força i concentració que tenyien el terra de tons rogencs.

La muntanya de Vilamajor n’és plena: la Font Roja, la Font del Ferro, la Font del Sofre, la Font Tosca... cadascuna amb la seva aigua impregnada de ferro, baixant pels torrents fins a fondre’s amb la riera de Vilamajor. Durant el segle XIX, els metges de Barcelona recomanaven als seus pacients  anèmics que pugessin a Sant Pere de Vilamajor a beure de la Font Ferrussa. Deien que la seva aigua carregada de ferro podia guarir el cos i donar nova vida a qui la begués.

Aquesta petjada ferruginosa encara es pot veure avui. Amb paciència i el pas del temps, el ferro dissolt s’adhereix a les pedres de la riera, pintant-les de tons rogencs i daurats. Cada roca tacada és un record d’aquesta muntanya plena d’històries, on l’aigua i el ferro es barregen per explicar un passat de recerca, esperança i natura viva.

__

CASTELLANO. Cuando la montaña sangraba hierro

El agua de la riera de Vilamajor lleva consigo la memoria de la montaña. Desde el Sot del Cortès hasta las laderas del Samon, Sant Elies y el Serrat d’en Borrell, atraviesa tierras ricas en hierro, arrastrando con ella un rastro mineral que ha dejado huella a lo largo de los siglos.

En los siglos XVIII y XIX, esta riqueza subterránea atrajo a mineros en busca de hierro, cobre e incluso oro. Excavando la montaña, descubrieron vetas prometedoras, pero ninguna lo suficientemente rentable como para mantener una explotación minera. Sin embargo, aquellos trabajos sacaron a la luz otros tesoros: fuentes de agua ferruginosa que brotaban con tanta fuerza y concentración que teñían el suelo de tonos rojizos.

La montaña de Vilamajor está llena de ellas: la Font Roja, la Font del Ferro, la Font del Sofre, la Font Tosca... cada una con su agua impregnada de hierro, descendiendo por los torrentes hasta fundirse con la riera de Vilamajor. Durante el siglo XIX, los médicos de Barcelona recomendaban a sus pacientes anémicos viajar a Sant Pere de Vilamajor para beber de la Font Ferrussa. Decían que su agua cargada de hierro podía sanar el cuerpo y dar nueva vida a quien la bebiera.

Esta huella ferruginosa aún puede verse hoy. Con paciencia y el paso del tiempo, el hierro disuelto se adhiere a las piedras de la riera, tiñéndolas de tonos rojizos y dorados. Cada roca manchada es un testimonio de esta montaña llena de historias, donde el agua y el hierro se mezclan para contar un pasado de exploración, esperanza y naturaleza viva.

___

FRANÇAIS. Quand la montagne saignait du fer

L’eau de la riera de Vilamajor porte la mémoire de la montagne. Du Sot del Cortès aux pentes du Samon, de Sant Elies et du Serrat d’en Borrell, elle traverse des terres riches en fer, entraînant avec elle une trace minérale qui a laissé son empreinte au fil des siècles.

Aux XVIIIe et XIXe siècles, cette richesse souterraine attira des mineurs en quête de fer, de cuivre et même d’or. En creusant la montagne, ils découvrirent des veines prometteuses, mais aucune n’était assez rentable pour maintenir une exploitation minière. Pourtant, ces travaux révélèrent d’autres trésors : des sources d’eau ferrugineuse jaillissant avec tant de force et de concentration qu’elles teintaient le sol de nuances rougeâtres.

La montagne de Vilamajor en regorge : la Font Roja, la Font del Ferro, la Font del Sofre, la Font Tosca... Chacune avec son eau chargée de fer, descendant par les torrents jusqu’à se fondre dans la riera de Vilamajor. Au XIXe siècle, les médecins de Barcelone recommandaient à leurs patients anémiques de venir à Sant Pere de Vilamajor pour boire l’eau de la Font Ferrussa. On disait que son eau riche en fer pouvait guérir le corps et redonner vie à ceux qui la buvaient.

Cette empreinte ferrugineuse est encore visible aujourd’hui. Avec patience et au fil du temps, le fer dissous s’attache aux pierres de la riera, les colorant de teintes rougeâtres et dorées. Chaque roche marquée est un témoignage de cette montagne chargée d’histoires, où l’eau et le fer s’unissent pour raconter un passé de recherche, d’espoir et de nature vivante.

___

When the Mountain Bled Iron

The water of the Riera de Vilamajor carries the memory of the mountain. From the Sot del Cortès to the slopes of Samon, Sant Elies, and the Serrat d’en Borrell, it flows through lands rich in iron, dragging with it a mineral trace that has left its mark over the centuries.

In the 18th and 19th centuries, this underground wealth attracted miners in search of iron, copper, and even gold. Digging into the mountain, they discovered promising veins, but none were profitable enough to sustain a mining operation. However, those excavations revealed other treasures: iron-rich water springs that gushed out with such force and concentration that they stained the ground in reddish hues.

The mountain of Vilamajor is full of them: Font Roja, Font del Ferro, Font del Sofre, Font Tosca… each with its iron-laden water, flowing down the streams until merging with the Riera de Vilamajor. In the 19th century, doctors in Barcelona advised their anemic patients to travel to Sant Pere de Vilamajor to drink from the Font Ferrussa. They claimed that its iron-rich water could heal the body and bring new vitality to those who drank it.

This ferruginous imprint can still be seen today. With patience and the passage of time, the dissolved iron adheres to the stones of the stream, painting them in reddish and golden hues. Each stained rock is a testament to this mountain full of stories, where water and iron blend to tell a past of exploration, hope, and living nature.